Manifeste que…

En un racó de la memòria, protegit pel guardapols del somni, es troba un arxiu amb el nom malenconia. S’activa davant un estímul encriptat en el més profund del nostre ésser. La clau que l’habilita recorre un laberint de neurones abans d’arribar a ell. I, quan ho fa —no sempre ocorre—, destapa en el nostre cervell una ambrosia lisèrgica, un instant voluptuós, una carícia.
Llavors, una carcassa lluminosa ens esclata en el nostre interior i la seua resplendor ens endinsa en la perspectiva de l’artista que una vegada vam voler ser, en les sensacions que algú va descriure perquè les llegírem un dia, en la nostra pròpia biografia de vida o, fins i tot, en les petjades ancestrals que a vegades hem imaginat per a entendre l’essència humana i de pas la nostra procedència personal. I tot això sobrevé a l’uníson.
Els braços d’aquesta palmera de foc són la polifonia d’una cantata interior, feixos d’espai temporal que s’entrecreuen, pugnen i cedeixen, números quàntics d’un càlcul probable, àtoms de la fusió entre el que som i el que vam ser.
Únicament en un racó íntim podem il·luminar aquest tipus de certeses que són, alhora, singularitat i trinxera.
Per això, quan l’esdevenir dels dies ens situa, com ara, davant dilemes i tessitures, quan les brutalitats exteriors qüestionen el nostre pas per l’escena, quan ens sentim formigues indefenses davant el futur… no ho dubtem: desfem-nos d’ideologies, desoïm a qui ens ofereixen una explicació dels fets i enganxem-nos al bàndol que ens garantisca la malenconia com a opció de record i no com a obligació de nostàlgia.

Emilio Garrido, Dénia, 24 de març de 2022.
Al cap de trenta dies de l’inici de la invasió d’Ucraïna.