Autoretrat i autodescobriment

Si el retrat fotogràfic és la connexió més directa amb la nostra identitat, i així s’intenta reflectir en el capítol “El retrat del Trèvol”, l’objectiu d’este taller experimental de fotografia que tot seguit es mostra, és que les persones amb discapacitat s’autodescobrisquen mitjançant la tècnica del retrat fotogràfic. Uns retrats que es van fer els membres del Trèvol. Els uns als altres… Elles i ells, i el seu entorn. No calia una càmera fotogràfica específica ni especialitzada. Vam emprar càmeres, telèfons intel·ligents, tauletes electròniques, etc. Qualsevol dispositiu que fora capaç de registrar una imatge.

Aquestes imatges les vam fer servir en un taller de fotografia experimental emprant tècniques antigues de la fotografia química. Unes tècniques que he investigat des de fa molts anys. Concretament, vam usar l’anomenada Cianotípia. Aquesta és alguna de les nombroses tècniques que s’usaven en el moviment estètic fotogràfic anomenat Fotografia Pictorialista, que va estar vigent en la segona meitat del segle XIX i que ens va regalar extraordinàries imatges de fantàstics professionals de la fotografia, com és el cas dels internacionals Julia Margaret Cameron, Alfred Stieglitz, Robert Demachy, Alvin Langdon Coburn, Clarence H. White, Peter Henry Emerson, Henry Peach Robinson, etc., i d’alguns fotògrafs de la península, com Joaquim Pla Janini, de Tarragona; José Ortiz Echagüe, de Madrid, i l’alcoià Paco Mora Carbonell.

Aquest moviment estètic va trobar el seu declivi quan van aparéixer les noves avantguardes estètiques i artístiques en el període d’Entreguerres.

Són procediments químics i artesanals molt senzills de realitzar per tothom, també pels components de Trèvol. Una vegada s’havien fotografiat entre elles i ells, havien de ser elles i ells els que es revelaren, o millor dit, s’autorevelaren. El primer pas consistia a emulsionar un paper de dibuix amb uns productes químics, després assecar els papers i exposar-los al sol amb uns negatius preparats expressament.

Una vegada a l’aula, i amb safates amb aigua corrent, cadascú es revelava, es descobria. Es va fer el procés complet, des de l’acte fotogràfic, fins a veure’s reflectits en un paper. Una sensació difícil de descriure i inoblidable per a les actrius i actors allí presentes, però també per a l’equip tècnic.

La setmana següent de realitzar el taller, Carles Cerdà i jo mateix, vam fer un documental/entrevista a la gent que havia participat al taller. S’hi respirava l’emoció per l’experiència, i així ens ho van fer saber.

Si vols conéixer els detalls del llibre catàleg que s’ha editat sobre aquest projecte punxa en aquest enllaç.